La resurrecció de la grip de 1918

Imatge 1: detall del virus patogen de 1918.

El tema que ens ocupa és la resurrecció de la grip del 1918, també anomenada influenza o grip espanyola. Primer de tot, "un virus és una entitat metabòlicament inerta, que no és ni una macromolècula ni un organisme viu" (Carrasco, L. et al, 2006), són paràsits obligats de la cèl·lula hoste. La infecció es duu a terme gràcies a la proteïna que l’envolta (càpsida) i es dóna llavors, l’entrada de l’àcid nucleic, que pot ser tant RNA com DNA. Un cop definit aquest concepte, ens centrarem ara en la explicació del virus concret, el responsable de la pandèmia de 1918. Aquesta grip va causar la mort d’un terç de la població mundial. Es tracta d’un virus de la família Orthomyxoviridae, el genoma del qual es caracteritza per ser RNA negatiu (cadena no codificant, és a dir, el seu RNA no actua com a mRNA, sino que necessita sintetitzar la complementària per a que es doni la traducció de les proteïnes codificades). Dins d’aquest taxó trobem dos grups, un dels quals conté els tres gèneres de la influenza: A, B i C. Ens centrarem     en el tipus A, que es classifica segons la naturalesa antigènica de les seves glicoproteïnes: hemaglutinina (H) i neuraminidasa (N). Aquestes dos proteïnes de membrana són les responsables de l’alta patogenicitat del virus, ja que permeten l'adhesió a les cèl·lules de l’hoste (vegeu la figura 1). A la natura, el virus responsable de la gran pandèmia va quedar extint però, realment és així?

El 1997, un genetista d’una divisió de l’Institut de Patologia de les Forces Armades d’Estats Units (AFIP), Jeffery K. Taubenberger (vegeu imatge 2), va començar la recerca per tal de poder  “ressuscitar” aquest virus. L’objectiu de la investigació era comprendre els orígens d’influenza i, a més, els fonaments de la seva virulència, ja que amb aquesta informació podria preveure futures pandèmies i millorar-ne el tractament. Per a fer-ho, es va basar en un estudi realitzat per Johan Hultin quaranta quatre anys abans. Hultin va cercar cadàvers que mostressin evidències d’hemorràgia pulmonar, ja que així és com actuava la grip espanyola en els casos que no hi havia infeccions bacterianes secundàries, que aprofitessin la depressió dels sistema immune. Basant-se en aquests criteris, Taubenberger va seleccionar dues mostres de dos soldats infectats l’any 1918. A partir d’aquests exemplars, mitjançant tècniques de PCR inversa,  va poder seqüenciar 9 fragments de l’RNA víric, malgrat que en les mostres aquest estava malmès   (K.Taubenberger, Jeffery. et al,1997). La PCR inversa, consisteix en obtenir múltiples còpies d'un fragment de RNA. Primer de tot, es realitza una transcripció inversa d'aquest fragment de RNA per obtenir-ne un fragment complementari de DNA (cDNA). Un cop fet això, mitjançant la mateixa tècnica que una PCR normal, s'obtenen múltiples còpies d'aquest fragment (vegeu imatge 3).

En un estudi posterior, les Forces Armades de l’Institut de Patologia de Washington, van fer l'autòpsia de teixits conservats en formalina de persones que havien estat infectades per l’influenza de 1918. Es van seleccionar 28 mostres per tal de fer una sèrie d'anàlisis patològiques i es va observar que en la majoria dels casos, la mort va ser causada per pneumònies bacterianes, una de les conseqüències més comunes de la pandèmia. Tot i això, van descobrir que l’Influenza responsable de la pandèmia de 1918, presentava 25 mutacions que la diferenciaven de la grip aviar comuna. Una deducció lògica doncs, és que dins d’aquestes 25 mutacions, alguna d’elles havia de ser la responsable de l’alta patogenicitat que la grip de 1918 presentava en humans. Un exemple d’aquestes mutacions, és l’anomenada E627K. Aquesta té un efecte sobre la polimerasa II del virus, canviant un aminoàcid de la seqüència i reemplaçant-lo per lisina, fet que li dóna la capacitat d’infectar l’home, augmentat la seva virulència i la seva capacitat de multiplicació (M. Tumpey, Terrence et al,2005). 



En la imatge següent es pot veure amb un esquema molt simplificat, el procediment experimental seguit per els investigadors referenciats en el text.      

Imatge 4: procés experimental simplificat seguit per Taubenberger i Hultin anteriorment (Nature, 2005).

Amb aquesta informació Taubenberger i els seus predecessors, van poder comprovar que a diferència de les altres dues pandèmies de grip del segle XX (1957 i 1968, les quals eren recombinants entre grip humana i grip aviar) el virus rescatat dels gels àrtics, no presentava cap gen de tipus humà, ja que és un virus de la grip aviar sense mescles. Aquest fet, ens indica un fenòmen de zoonosi viral; es tracta d'un virus que afecta directament a humans sense cap vector de transimissió (Venkatesan, G. et al, 2010). Un altre  aspecte important que caracteritzava aquest virus, era la seva capacitat d'alliberar 39.000 vegades més partícules víriques als pulmons dels animals infectats que d’altres virus, fet que provoca que la seva dispersió sigui molt més elevada.

Tot l’explicat anteriorment, ens genera una sèrie de preguntes sobre les que caldria reflexionar: 

-                  Realment estem més preparats per combatre una futura pandèmia similar a la del 1918?
 Defensant-se, l’autor de l’estudi, Taubenberger, va dir: “entendre els orígens de la grip de 1918, i els fonament de la seva excepcional virulència, ajudarà a preveure les futures pandèmies de grip... tot i que també és útil perquè ens pot ajudar a definir les mutacions essencials per a que un virus aviar es converteixi en una amenaça per la població humana. Per tant, en un futur al detectar una d’aquestes mutacions en qualsevol control rutinari practicat en aus, sabrem com actuar per aturar l’evolució del virus”.

Fent cas a l’autor doncs, podem afirmar que sí que estaríem preparats si aparegués un brot de virus que actués amb un mecanisme similar. Conèixer com actuava el del 1918, ens ajudarà a tenir-lo controlat, però, tot i així, els virus són microorganismes que muten d’una manera molt ràpida i efectiva, que permet l’aparició de noves soques per les quals no estaríem preparats per  intervenir-hi.
Tot i trobar-nos en aquest últim cas, la investigació de la causa de la patogenicitat dels virus ens permet conèixer els seus mecanismes d’acció més generals i poder arribar a comprendre com aturar una possible infecció a nivell global.

-                      I, quines implicacions ètiques ens desperta la resurrecció d’aquests virus?

Aquest estudi, per altra banda, ha generat certa controvèrsia. Richard Ebright, de la Universitat de Rutgers, és una de les diverses persones que no està d’acord en la reconstrucció d’aquest virus. Citant-lo textualment: “la reconstrucció del virus potser representa l’agent bioterrorista més eficaç conegut”. Aquest virus, podria ser una de les armes biològiques més efectives, ja que es tracta d'un patogen amb una alta afinitat per l'home i, a més a més, la informació genètica completa del virus està disponible en una base de dades pública, cosa que és preocupant ja que qualsevol empresa el pot fabricar i fer-ne un mal ús, el qual podria ser devastador.


 BIBLIOGRAFIA:

· M. Tumpey, Terrence et al, Characteritzation of the reconstructed 1918 Spanish Influenza pandemic virus. Science 310, 77 (2005).

· K. Taubenberger, Jeffery. et al,  Initial genetic characteritzation of the 1918 “Spanish” Influenza virus. Science, 278, 1793 (1997).

· Carrasco, L. et al, Virus patógenos. Madrid, Hélice 2006.
· Venkatesan, G. et al, Viral Zoonosis: A Comprehensive Review. Asian Journal of Animal and Veterinary Advances, 5: 77-92 (2010).
· The 1918 flu virus is resurrected. Nature. 437, 794-795 (2005)