jueves, 28 de marzo de 2013

ENDOTOXINES 
I EXOTOXINES

QUÈ ÉS UNA TOXINA?

Les toxines són substàncies tòxiques produïdes, majoritàriament, per bacteris1. Normalment es tracta de proteïnes o lipopolisacàrids (LPS) actives des d’un punt de vista bioquímic, són antigèniques i n’existeixen de dos tipus:per una banda trobem les exotoxines que presenten toxicitat en el moment que el microorganisme les allibera al medi i per altra banda les endotoxines (pròpies dels organismes gramnegatius) que el seu efecte tòxic s’associa a una part de la capa de LPS, més concretament en el lípid A2 (Fig 1), per aquest motiu a diferència de les exotoxines la toxicitat d’una endotoxina es dona sempre inclús quan es produeix la lisi cel•lular. Aquestes es poden utilitzar com a antibiòtics o en proves per determinar la susceptibilitat a determinades malalties. 
Figura1. Detall de la capa LPS en gram negatius on es pot veure el Lipid A


 TIPUS DE TOXINES


Segons el seu origen podem classificar les toxines en:

Figura 2.Diferencies entre exotoxines i endotoxines 3,4
Depenent del seu mecanisme fisiològic d’afectació les podem classificar en:
- Citotòxics: inhibeixen la síntesi de proteïnes i la seva afectació es generalitza a tot l’organisme. (Difteria)
- Enterotoxines: es localitzen al tracte gastrointestinal. (toxina colèrica)
- Neurotoxines: afecten el sistema nerviós central, com la toxina botulínica, que inhibeix l’alliberació d’acetilcolina.3,4


PRINCIPALS ORGANISMES 
PRODUCTORS DE TOXINES 

Figura 3: principals organismes productors de toxines 5,6,7,8,9

TOXINES EN LA NATURA

Figura 4  Dendrobates azureus que obté la 
batracotoxina dels insectes que composen 
la seva dieta.
Certs animals utilitzen les toxines produïdes per microorganismes com a sistema de defensa. Molts animals mantenen bacteris gram + (secretors d’exotoxines) en la seva pell o en els seves pròpies glàndules salivals.
Alguns exemples d’exotoxines són la tetrodotoxina9 i la batracotoxina, sintetitzades per bacteris com ara els del gènere Alteromas, que tenen un efecte neurotòxic o cardiotòxic inhibint els canals de sodi.
Hi ha animals com el pop d’anells blaus, el fugu (peix globus) i les granotes de punta de fletxa de l’Amazones que no són sensibles a la toxina, ja que els seus canals de sodi són diferents a la resta d’espècies, la qual cosa impedeix la unió i interacció entre la toxina i l’animal. Aquestes característiques els converteixen en els animals més tòxics del planeta gràcies a la  
                                                                    seva simbiosi amb bacteris.

Figura 6 Arthron nigropunctatus o peix globus
té la tetrodotoxina en tot el seu cos, però els
músculs contenen una quantitat molt petita
i és el que li confereix la seva qualitat g
astronòmIca
Figura 7 Hapalochlaena lunulata que conté la toxina en les glàndules salivals i li confereixen la coloració dels anells.




Figura 8. Introducció de la toxina
botulínica com a cirurgia estetica

Una de les aplicacions de les toxines en el segle XXI és l’aplicació mèdica com a tractament de malalties. Una de les toxines més utilitzades en el món de la medicina és la toxina botulínica o botox, actualment utilitzada en el tractament alternatiu de l’estrabisme infantil i en la cirurgia estètica.





Autors:

Marcos Barba
Eva Bejar
Ferran Marza
Eva Mateo


BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA
Imatges extretes de :


sábado, 16 de marzo de 2013

els microorganismes i el petroli


Autors: Judith Arbat, Iker Armendariz, Victor Badillo i Nabil Bouallala.




ELS MICROORGANISMES I EL PETROLI


Introducció


El petroli és un combustible fòssil, líquid, que es troba sota plaques sedimentaries del terra. Aquest està format per una barreja de hidrocarburs i unes traces d’altres materials. Es considera que està en els tres estats físics i es força energètic ~42MJ/Kg (1 Erij, V, N. et al, 1988).
La seva localització és dispersa per tant s’ha de transportar, i això comporta certs riscs, com abocaments i marees negres. Per solucionar-ho, els científics investigen diferents mètodes per la neteja del petroli fent servir microorganismes que el metabolitzin, com els del gènere Alcanivorax.



Formació del petroli

Imatge1: ilustració de l'origen del petroli
La formació del petroli es recolza en la hipòtesi de l’origen orgànic del petroli (4 Gray, James, H. et al). La hipòtesi consisteix en què el petroli i el gas es formen a partir de la matèria orgànica que es troba, en diversos estats, en les roques sedimentaries. Els materials que es troben són la microflora i microfauna marina barrejada amb la resta d’organismes animals i vegetals, que una vegada morts i sedimentats formen el sapropel.
Les capes superiors es sotmeten a l’acció de l’oxigen i les bactèries descomponedores, fent que un grau considerable de la matèria orgànica es descompongui formant gasos com CO2, NH3, CH4 entre d’altres. A més, produeixen líquids solubles en dissolvents polars com l’aigua. Tota la resta del material que no es pot descompondre queda sedimentat.

Imatge2: Procés de formació de petroli
Durant milions d’anys, la matèria orgànica es va submergint a molta profunditat (d’entre 1,5 i 3 km) a través de les roques sedimentàries, sotmetent-se a elevades temperatures de fins a 150 ºC. També es sotmeten a pressions d’entre 10-30 MPa i a l’acció catalítica de les roques encaixants. Durant aquesta etapa les substancies orgàniques es transformen en hidrocarburs de petroli. (veure imatge 2)Degut a la seva naturalesa fluïda, són capaços de moure’s pels estrats porosos verticalment per influència de factors gravitacionals i tectònics. En conseqüència, el petroli s’acaba acumulant en les anomenades trampes de petroli, que són estructures geotectòniques formades per una capa superior de roques impermeables, que evita la fuga del petroli i el gas.





Transport

Imatge3: Oleoducte
El cru, abans de ser utilitzat ha de ser transportat a la refineria per a la formació de productes derivats i distribuir-se. En els primers anys, el cru s’empaquetava en barrils, avui dia s’utilitzen mitjans com oleoductes, el transport terrestre i buncs-tancs per al transport marítim.
Un oleoducte és simplement un llarg canal de diàmetre màxim d’uns 70cm que s’expandeix per centenars de kilòmetres fins arribar a la refineria.(veure imatge 3)


Imatge4: Petroler


 

El transport del cru i derivats, a nivell de comerç marítim, es dona per petrolers (veure imatge 4). Antigament eren construïts amb un sol casc, però actualment la majoria presenten doble casc, el que incrementa la seva resistència front a accidents que puguin acavar amb l’abocament de la càrrega que transporten. Lamentablement, es segueixen produint accidents que comporten la contaminació del medi per hidrocarburs, i en aquest blog ens centrarem en les diferents estratègies que permeten minimitzar els danys mitjançant els microorganismes, això és el que coneixem com a bioremediació



Bioremediació

En el cas que es produeixi un vessament de petroli, és imprescindible una ràpida actuació. Hi ha diferents mètodes (físics, químics, biològics) de tractament front a aquests accidents, però ens focalitzarem en els últims, els biològics. Molts microorganismes són capaços de metabolitzar una gran varietat de contaminants que es puguin trobar a la zona afectada, degradant-los a compostos menys tòxics. Poden ser agents natius o exògens, i s’addiciona una gran quantitat de fertilitzants per permetre un creixement massiu dels bacteris, és el que es coneix com a bioestimulació. Si el vessament es dona en alta mar, hi ha menys risc per la fauna i l’ecosistema, i s’intenta recuperar-ne part o cremar els residus.
Bioremediació i cometabolisme
El tractament dels contaminants és in situ, es dona en el mateix espai en el que es troben per bioestimulació (aportació de nutrients i bombeig d’aire). L’ex situ és la bioremediació en bioreactors o plantes de tractament, que permeten un major control de les condicions i per tant la optimització del procés però amb major cost econòmic (2 Ferrera R. et al i 7 Vallejo V.et al).

Imatge 5: Microorganismes degradant petroli
La bioremediació in situ es fa quan el volum a tractar és massa gran o si el contaminant es troba en baixes concentracions i de manera difusa, com el cas del petroli. Això presenta un cost econòmic baix, un menor impacte ambiental, més possibilitats de restaurar el medi en la seva totalitat i amb un temps més curt en comparació a mètodes físics. També s’ha de tenir en compte que pot provocar efectes no desitjats com un creixement microbià excessiu i canvis permanents en la població microbiana del medi. Això es pot evitar amb un estudi previ del cas i un tractament concret en funció. La bioestimulació de les bactèries presents al medi no és sempre la millor opció, ni es pot dir que ho sigui l'addició d'altres d'eficiència suposadament millor.  No hi ha un mètode o microorganisme millor, es requereix un estudi localitzat per al disseny d’un pla d’actuació que permeti contrarestar la propagació dels contaminants. (5 Rodríguez, J.L., et al i 7 Vallejo V et al.).

El fenomen pel qual una població de microorganismes mineralitzi compostos del medi amb reaccions metabòliques complementaries es coneix com a cometabolisme. Aquests compostos, com el petroli, no seran utilitzats per a l’obtenció de carboni però són oxidats com a cosubstrats. Amb el cometabolisme obtenim compostos menys perillosos però que també es poden acumular. El medi a tractar ha de presentar uns microorganismes adequats i en una elevada concentració; per això són necessaris mètodes de bioestimulació i bioaugmentació (3 García, M. et al).

Hi ha microorganismes degradadors de petroli de diferents gèneres: Vibrio, Pseudomona, Alkinovorax/Alcanivorax, Marinobacter, Thallasolituus, Cycloclasticus, Oleispira. Avui en dia, l’esperança ecologista està posada sobre els bacteris Alkinovorax borkumensis. Aquests tenen una fisiologia que inclou un metabolisme que els permet destruir un gran rang d’hidrocarburs alcans, fent-los servir com a font de carboni i energia (veure imatge 6). Mitjançant la seqüenciació del seu genoma, es coneix la presència d’un excés de gens relacionats amb la degradació del fuel. Aquests microorganismes continuen en procés d’intens estudi, i es presenten com una de les millors solucions de futur en aquests casos.

Imatge 6: Esquema del procés que porta a terme Alcanivorax Borkumensis
 



















Casos
En els darrers 11 anys han succeït dos grans accidents relacionats amb la contaminació per fuga de petroli i la bioremediació. L’any 2002 el petroler Prestige es va enfonsar a les costes gallegues transportant 77.000 tones de cru (veure el vídeo del prestige). Posteriorment a l’extracció d’una gran part del cru amb mètodes físics, es va dissenyar un pla de biodegradació consistents en l’estimulació de les pròpies bactèries del medi per l’addició de sals de nitrogen, fòsfor, potassi i ferro. En conseqüència, es va aconseguir multiplicar per 10.000 la seva capacitat de proliferació i, a més, com a producte residual s’obté CO2 i aigua, productes que no causen cap impacte negatiu al medi. 
Imatge 7: Actuació front al desastre del Prestige

L’altre cas és l’accident ocorregut al Golf de Mèxic, que representa el vessament de petroli més important de la història. La plataforma petrolífera Deepwater Horizon es va enfonsar el 22 d’abril de 2010 al golf de Mèxic, 36 hores després de l’explosió que va produïr el vessament. Es van aplicar dispersants químics que no van ser capaços d’eliminar tot el petroli, però s’aconseguí una major dispersió del contaminant amb la formació de gotes més petites. Això va facilitar l’actuació dels microorganismes del medi. El problema de l’utilització d’aquesta tècnica resideix en què els agents químics poden arribar a ser tòxics per a la pròpia comunitat del medi. Aquest és un bon exemple de remediació in situ d’un ecosistema sense l’actuació de microorganismes.
Per últim cal destacar la importància del desastre de l’Exxon Valdez en aquest camp. Exxon Valdez és un petrolier que l’any 1989 va provocar un vessament de 30.000 tones de cru a Alaska. Aquest cas va ser l’últim impuls per a acceptar aquesta tècnica com a un bon mètode enfront a desastres naturals. Al principi es van utilitzar mètodes físics per a la recollida del petroli i també es va plantejar utilitzar dispersants químics com en el cas del Golf de Mèxic, però finalment és va fer un estudi de l’ecosistema per a posar en marxa un pla de bioremediació. Es van estimular les poblacions de microorganismes amb fertilitzants i aquestes van actuar metabolitzant el petroli. (6 Rodríguez, J, L.)
En resum, podem concloure que els microorganismes són actualment una òptima opció d’actuació front als contaminants de petroli i dels seus derivats. No es pot posar en dubte que la bioremediació és la gran esperança en el camp de la biotecnologia aplicada a desastres ambientals d’aquest tipus.


Bibliografia

-Llibres:
1 Erij, V, N., Rásina, M,G., Rudin, M, G. Química y tecnología del petróleo y del gas. Moscú: Mir, 1988

2 Ferrera, R., Rojas,N, G., Poggi, H, M. Procesos de biorremediación en suelo y agua.Microbiologia. Vol 48 Nº2, 2006.

3 García, M., Peralta, M, R., Cometabolismo en la degradación de hidrocarburos. Revista Mexicana de Ingeniería Química, Vol 7, 2008.

4 Gray, James, H. i Glenn, Handwerk, E, . Refino de petróleo: tecnología y economía. Barcelona: Reverté, 1980

5 Rodríguez J, L., Sanchez, J. Aspectos tecnológicos y aplicación al vertido del Prestige. Universidad de Ovideo,

6 Rodríguez J, L. La biorremediación frente al vertido del Exxon Valdez. Universidad de Oviedo.
.
7 Vallejo V, Salgado L., Roldan F. Evaluación de la bioestimulación en la biodegradación de TPHs en suelos contaminados con petróleo. Colomb. Vol VII Nº.2, 2005.



-Videos:
"prestige" Publicació en línia. YouTube. Youtube, LLC.,  20 d’agost 2007. Web. 1 març 2013. 


viernes, 15 de marzo de 2013

EL SIDA EN L'ACTUALITAT



EL SIDA EN L'ACTUALITAT


INTRODUCCIÓ

Al 1981, dos metges d’Estats Units (Michael Gottlieb i Alvin Friedman) van observar a Los Angeles i a Nova York, com diversos joves homosexuals presentaven dues malalties (pneumocistosis o Sarcoma de Kaposi) cada vegada amb una freqüència més elevada.

La Pneumocitosis és un tipus de pneumònia provinent d’un paràsit que viu als pulmons, la qual és pròpia de pacients amb un sistema immunitari debilitat.          

El Sarcoma de Kaposi és un tipus de càncer de pell i òrgans que es presenta habitualment en persones occidentals d’origen europeu central o de les costes del Mediterrani, normalment amb una edat superior als 60 anys. Tan sols s’havien vist casos de persones més joves amb aquesta malaltia a l’Àfrica [1].

Ara bé, tots els pacients estudiats pels dos metges eren joves i no procedien ni havien mantingut contacte amb les regions on afectava el sarcoma. Per tant, no podia ser normal que cada vegada hi hagués més i més persones amb els símptomes. Aquest fet, va comportar que es realitzessin nombrosos estudis sobre els pacients, ja que, res podia justificar que tots ells presentessin un dèficit en el seu sistema immunitari, cosa que van anomenar síndrome de la immunodeficiència adquirida (SIDA).           
       
Al 1983, Barré-Sinoussia juntament amb altres científics de l’Institut Pasteur, van plantejar la hipòtesis de que el SIDA podia estar causat per un microorganisme, com per exemple un virus, que es transmetés per via sanguínia o sexual. Més tard, es va confirmar aquesta hipòtesis en descobrir que es tractava d’un retrovirus capaç de transferir informació del  seu RNA al DNA de la cèl·lula hoste mitjançant l’enzim transcriptasa inversa [4].



A partir de la primera descripció de SIDA a inicis dels 80, la propagació de la malaltia ha estat estrepitosa, i durant els primers anys pràcticament incontrolada, convertint-se així en una pandèmia que presenta una de les taxes de mortalitat i infecció més altes.

Després de l'aparició dels primers casos, va començar una carrera contra rellotge per determinar el causant de la malaltia, i no va ser fins a 2 anys després que Luc Montagnier descriu el VIH (virus de la immunodeficiència humana) com a agent causal de la malaltia coneguda com SIDA.

Posteriorment a mitjans de la dècada dels 80, es va desenvolupar un mètode per comprovar la infecció pel virus, el test ELISA (Enzyme-Linked ImmunoSorbent Assay), el qual no detecta el virus sinó la presència d'anticossos que l'organisme crea per defensar-se del virus.

No va ser fins a 1987 que es van prendre les primeres mesures farmacològiques contra la seva ràpida propagació. Es va desenvolupar el primer medicament antirretroviral; Zidovudina o AZT el qual té un efecte retardant de l'extensió del virus.






Figura.1 Tendències globals del VIH, 1990-2001
 
EVOLUCIÓ EN EL TEMPS

Com es pot apreciar en els gràfics anteriors [Figura 1] les primeres dues dècades ja que els mètodes de transmissió no estaven controlats, la taxa d'infecció era molt alta i no va ser fins a principis del segle XXI que organitzacions mundials com l'ONU (Organització de les Nacions Unides) i l'OMS (Organització Mundial de la Salut) van desenvolupar plans de contenció contra la transmissió del virus, ja que la taxa de mortalitat a causa del virus era cada vegada més elevada i això donava lloc a repercussions socials molt impactants.


Segons sondejos realitzats arreu del món, la xifra de noves infeccions segueix caient. Les persones infectes per VIH el 2011 van ser un 20% menor respecte al 2001, però tot i que el nombre d'infeccions globals continua baixant, algunes epidèmies nacionals segueixen estenent en diferents parts del món.

Transmissió y control del virus

Una de las maneres per reduir el nombre d’afectats pel virus és treballar en mètodes eficaços per controlar les principals vies de contagi. Fins ara la via per la qual es propaga més el virus és la sexual, i encara que hi ha tendències favorables en mètodes de conscienciació de la població i de conducta sexual, el ritme amb el que s’està propagant el virus segueix sent elevat, cosa que ens porta a plantejar-nos noves estratègies de control contra la transmissió com l’ús de la prevenció biomèdica [3].

Si bé s’han incorporat campanyes de conducta sexual y mètodes més directes i molt eficaços com la repartició de preservatius en zones on l’índex de transmissió és elevat (África Subsahariana), no s’ha aconseguit que l’ús d’aquesta sigui òptima. Per a què l’ús del preservatiu s’amplifiqui és necessari contar amb un subministrament i una demanda adequada.

Una altra de les vies pel qual l’índex de transmissió resulta ser alt és la de les mares seropositives als seus fills durant l’embaràs i la lactància. Tot i que actualment, amb els tractaments antirretrovirals, s’ha aconseguit reduir considerablement el nombre de nens infectats per VIH .

Finalment, però no menys important, és la via de transmissió mitjançant agulles esterilitzades per usuaris de drogues injectables. A hores d’ara, els focus més importants per aquesta via estan situats a zones d’Europa oriental y Àsia central.




SITUACIÓ ACTUAL

Zones d’afectació

Les últimes estimacions realitzades durant l’any 2011 revelen que a tot el món hi ha uns 34 milions d’adults i nens que conviuen amb la SIDA. 

La regió més afectada pertoca a l’Àfrica Subsahariana amb un nombre de 23.5 milions de persones infectades. Gairebé  tres quartes parts de la població mundial amb SIDA són residents d’aquests països. La diferència amb la resta de zones del món és estimable. És tal, que la segueix Àsia Meridional i Sud-oriental amb 4 milions de portadors i Amèrica, igual que part d’Europa, arriben aproximadament a 1.4 milions. [Figura 2]



Figura.2 Zones més afectades per la SIDA.
Els motius pels quals l’Àfrica Subsahariana està pel damunt de la resta del món són la pobres i la falta d’accés a una bona atenció sanitària, complicant així la prevenció i el tractament. A més a més, es sol utilitzar un tipus d’antirretroviral (TAAA) que accelera l’aparició de la diabetis i el risc de patir afeccions cardiovasculars, i que juntament amb altres malalties, dona lloc a la regió amb més pes per malalties del món. 
Així doncs, seria necessària una reducció de cost d’antirretrovirals alternatius i més segurs per entorns tan limitats, ja que el VIH/SIDA està destruint la xarxa social de tot el continent, impedint que aquest és desenvolupi i prosperi. 

A les zones més desenvolupades com Europa i Amèrica del Nord, la taxa d'afectats és més baixa degut a que els mètodes de prevenció, tot i ser els mateixos, resulten ser més eficaços degut a que hi ha una major divulgació d'informació referent al virus i les seves conseqüències. Aquests fets faciliten l'obtenció de mètodes preventius.

Mortalitat

El nombre de persones  mortes per causes relacionades amb el sida va començar a disminuir cap a l'any 2000. Aquest descens es va començar a produir gràcies als grans avanços mèdics i tecnològics per poder tractar la malaltia, juntament amb una campanya per prevenir-la a nivell mundial.

Al 2011, d'entre 1.5 i 1.9 milions de persones van morir per causes relacionades amb el SIDA a tot el món, suposant així, una disminució del 24%  respecte l'any 2005, on es va arribar a 2.3 milions de morts.                                                                                                                                       

Pel que fa a la regió més afectada per aquest virus, Àfrica subsahariana, va presentar una disminució del 32% en la mortalitat entre aquests dos anys. Tot i això, el nombre de morts en aquesta regió continua suposant un 70% del total de morts per VIH. Altres regions, com el Carib o Oceania, també van presentar un descens significatiu, amb una disminució del  48% i 41% respectivament. [Figura 3]




Figura.3 Nombre de morts el 2011 per SIDA
Estudiant a nivell nacional els països més afectats, s'ha observat una disminució de més del 50% en 14 zones diferents i un descens més moderat (entre 10% i 49%) en 74 països. En la següent figura veiem com la taxa de mortalitat per homes és molt més elevada que per dones [Figura 4]

Figura 4.Taxa de mortalitat 1981-2010 per SIDA [2]
Tractaments

Respecte als tractament usats  contra al SIDA, s'ha de tenir en compte les característiques que presenta aquest virus per poder determinar una teràpia ràpida i afectiva.

El virus VIH presenta un cicle vital que pot arribar a ser molt curt (aproximadament uns 1,5 dies) i, al ser un retrovirus, utilitza la transcriptasa inversa, la qual té una alta taxa d'error. Això, provoca una alta mutabilitat del virus, donant lloc a que aquest ja no es vegi afectat per un tractament convencional amb un sol antirretrovirus, com per exemple l'AZT.

Actualment, les teràpies usades en contra aquesta malaltia es basen principalment en eliminar o contenir la propagació del virus en l'organisme. Amb aquesta finalitat, s'usa una teràpia per antirretrovirals el qual consisteix en l'actuació conjunta de fins a 4 tipus d'antirretrovirus diferents. Aquesta teràpia ha demostrat ser molt afectiva davant el virus de la VIH. Però segons un estudi suís realitzat l'any 2001 un 47% dels pacients tractats presenten efectes clínics adversos, i un 27% alteracions de laboratori, siguen un 9 i el 16% d'ells de grau important respectivament. En el tractament antiretroviral, l'11.4% pacients/any presenten efectes adversos de grau 4 (de risc vital).  Els més freqüents son alteracins hepàtqiues, seguit de neutropenia, anemia i alteracions cardiovasculars, com es veu representat a la taula següent. [taula 1] [6]

Taula 1. Efectes adversos d'antiretrovirals segons el temps d'aparició.
 

La rapida expansió del tractament antirretroviral ha estat un dels majors èxits de la història de la medecina recent (augment d’un 21% de seropositius tractats entre 2010 i 2011). Des del 1995 el tractament ha arribat a tractar fins a 14 milions de persones, 9 milions de les quals habiten  l’Àfrica Sud-Sahariana.

L’augment significatiu no només és dona a nivell de nombre de persones, també a nivell de països que disposen del tractament. Actualment, a més de 10 països, aproximadament el 80% de la població que pateix la malaltia pot ser tractada amb l'antirretroviral i  reduint a 10 el nombre de països en els que només un 20% de la població es pot tractar. [5]

El nombre de dones tractades és major que el d’homes. Un 68% del total de dones que pateixen la malaltia actualment són tractades, mentre que en homes el percentatge disminueix fins a un 47%. També trobem diferència en l’edat, en el qual es tracten el 54% dels adults i només un 28% dels nens.

Els governs destinen una part important dels pressupostos a invertir en aquest tractament, tot i això, no és suficient. Per aquest motiu, en els últims anys s’ha intentat reduir el màxim el cost per accedir a l'antirretroviral.

S’estima que cap el 2015 es tractarà amb el tractament antirretroviral a unes 15 milions de persones a tot al món, fet que fa que es destinin importants esforços en la seva millora i eficàcia .

Conclusions

Des de la detecció del SIDA als 80’ ens em estat enfrontant a l’epidèmia amb més morts que ha pogut patir l’ésser humà. Això és degut a l’alta mutabilitat del virus conferida pel seu procés d’infecció que fa destacar els països subdesenvolupats, ja que, són més vulnerables a la infecció. Mirat des d'un punt de vista socio-econòmic-cultural, els països avantguardistes tenen més facilitat i recursos per frenar aquesta propagació juntament amb l'ajuda de una gran divulgació d'informació per protegir-se.
La religió i cultura també han tingut un paper important pel que fa a la taxa d'infecció de l'epidèmia perquè els ideals que sovint implanten van en contra de moltes mesures de prevenció. Un altre factor a tenir en compte, és el desconeixement de ser portador del virus, ja que, aquest pot no manifestar-se fins passats alguns anys i d'aquesta manera infectar fàcilment a segones persones.
De cares al futur, caldria continuar investigant per trobar una cura, tot i que, seria convenient prioritzar les mesures per reduir i eliminar la taxa de infecció, donat que, al ser un virus tant mutant és molt difícil trobar una cura definitiva.

Bibliografía:

  1. http://www.unaids.org/en/resources/publications/2012/
  2. http://www.msssi.gob.es/ciudadanos/enfLesiones/enfTransmisibles/sida/vigilancia/mortalidadXVIH81_10.pdf.
  3. http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/22706007?dopt=Abstract.
  4. http://books.google.es/books?id=Sc6gzN600FYC&printsec=frontcover&dq=que+es+el+sida&hl=ca&sa=X&ei=mkUlUb_XDdKzhAfXu4C4Cw&ved=0CDUQ6AEwAQ#v=onepage&q=que%20es%20el%20sida&f=false.
  5. http://books.google.es/books?id=YduhesSN9bwC&printsec=frontcover&dq=SIDA&hl=ca&sa=X&ei=p0ElUf-jBrDJ0AW1tICYDw&ved=0CD4Q6AEwAw.
  6. http://scielo.isciii.es/scielo.php?pid=s0212-71992006000700010&script=sci_arttext