Introducció:
La legionel·losi és una
malaltia bacteriana que ve donada per la infecció de la Legionella
pneumophila. Aquest bacteri forma part de la família Legionellacea,
que és una família de bacteris bacils gramnegatius flagel·lats que no formen
espores. (bibliografia nº3)Els primers casos de legionel·losis es van
donar als anys 40 i 50 als Estats Units, però no va ser fins al 1976 que es va
acabar de especificar la malaltia després d’una epidèmia en una convenció
de la legió americana. Actualment, aquesta malaltia està catalogada com
a malaltia emergent, això vol dir que ha estat descrita des de fa poc o que hi
ha una major afectació últimament i a
més una malaltia emergent es caracteritza per una forta virulència i una
elevada capacitat de difusió. En el cas de la legionel·losi, es classifica en
el grup d’aquest tipus de malalties perquè cada dia hi ha més hàbitats on el
bacteri hi pugui créixer. Tal com s’explicarà més endavant, les torres de
refrigeració o instal·lacions d’aigua calenta són llocs on el bacteri es pot
desenvolupar i aquests tipus de sistemes per refrigerar l’aigua, cada vegada
són més presents en la nostra societat.
 | |
|
Es coneixen 41 espècies
de legionella, totes aeròbies i molt exigents des del punt de vista
nutricional ja que requereixen L-cisteïna i sals de ferro pel seu
desenvolupament. Destacar també que el seu creixement no és possible en medis
d’agar amb sang. Això permet que si preparem un medi de cultiu d’agar en sang i
sembrem una mostra problema que vulguem identificar, si no creix res en aquella
placa, probablement es tractarà d’alguna soca del gènere Legionellacea.
Una altra prova per
identificar aquest gènere de bacteris és comprovar la seva activitat catalasa i
oxidasa (proves que dóna positiva). (bibliografia nº1)
L’hàbitat d’aquests és
en aigües estancades amb un ampli rang de temperatura. S’hi ha detectat
presència de Legionella Pneumophila a temperatures que van dels 20 als 45ºC. Es troben generalment
en els sistemes aquàtics creats per l’home, així com torres d’aigua
refrigerants, sistemes d’aigües d’hotels, d’hospitals, centres d’aigües termals
o grans edificis. Però la majoria d’infeccions per aquest bacteri es donen en
aquests mateixos llocs que han estat tancats durant un cert temps i que llavors
s’han tornat a obrir per fer-ne el mateix ús que tenien en l’antiguitat. Això
és degut a que tota la instal·lació dels sistema d’aigües s’ha malmès i el
bacteri ha trobat unes bones condicions per desenvolupar-se i per tant ha
aprofitat per dur a terme el seu cicle vital. A més, aquest grup de
microorganismes és resistent a processos de cloració de les aigües sobretot si
es troben formant biofilms, és per això que s’ha trobat presència d’aquest
tipus de microorganisme en aigües que han estat tractades per ser utilitzades
en la vida quotidiana dels humans. La presència de matèria orgànica en aquestes
aigües afavoreix el seu creixement. Una altra particularitat d’aquest bacteri
és que és capaç de créixer a l’interior de la cèl·lula, en protozous i macròfags
humans. Els macròfags són un tipus de cèl·lules amb funció immunològica que es
troben al sistema conjuntiu. Entre les seves funcions són les de fagocitar
cossos estranys que apareixen en l’organisme i a més també tenen la funció de
presentar l’antigen sobre els limfòcits que aquests respondran amb una resposta
immune determinada. Aquesta característica que té fa que quedi protegit contra
l’acció dels antibiòtics, excepte aquells que són capaços de penetrar a l’interior
de les cèl·lules. Aquest bacteri també
pot créixer en biofilms. Un biofilm és una comunitat de microorganismes que
estan ben estructurats gràcies a una matriu polimèrica que els uneix. Això els
permet als microorganismes estar adherits a diferents superfícies. Sobre
aquesta superfície aquest bacteri pot parasitar protozous aquàtics com les
amebes i així poder-se protegir del tractament d’aigües com pot ser la
cloració. Quan ha de sortir de dins la ameba, rebenta la cèl·lula protista i
com que a dins s’hi ha reproduït pot escampar-se per més superfície. El fet
de ser un paràsit intracel·lular provoca que aquest bacteri tingui uns
requeriments nutricionals molt específics que només troba a l’interior de
cèl·lules humanes, amebes i altres
protozous que pugui parasitar, això complica el seu creixement de la forma de
vida lliure com per exemple en una placa
de medi de cultiu. (bibliografia nº11)
La transmissió del
bacteri Legionella Pneumophila cap als humans es dóna a través de
l’aire que conté microgotes d'aigua infectades, de la manera que el conjunt de bacteris dispersos en un corrent
d’aire (en forma d’aerosol o de microgotes d'aigua respirables) són inhalats. Aquest
tipus de bacteri no es pot transmetre al beure aigua o al ingerir aliments.
Perquè hi hagi infecció, aquests bacteris anteriorment han d’haver contaminant
aigües de llocs com els esmentats anteriorment. Llocs com en l’àmbit
hospitalari, l’exposició a aigües contaminades pot ser molt més greu en casos
de persones que tinguin afectat el sistema de defensa.(bibliografia nº 5)
La Malaltia; símptomes
i tractament:
La malaltia de la
legionel·losi té dues manifestacions clíniques identificades i diferents: la
malaltia del legionari, i la febre de Pontiac. Totes dues es caracteritzen per
un inici amb els mateixos símptomes, que són l’ anorèxia, el malestar
general, la miàlgia (dolors musculars) i la cefàlgia (mal de cap). També
són característics la tos seca (o amb moc) i els calfreds. La malaltia del
legionari és la variant més severa i greu de la legionel·losi, que dóna lloc a
pneumònies i a febres molt fortes, o fins hi tot pot provocar la mort. Per
altra banda, la febre de Pontiac és la variant més benèvola de la malaltia, no
provoca pneumònia ni la mort de l’individu en cap dels casos que s’han trobat
fins ara. (bibliografia nº1, 2 i 7)
Actualment, la millor forma de
tractar la legionel·losis és mitjançant antibiòtics com la eritromicina o el
levofloxacin, però l’ús d’aquests medicaments no serà necessari sinó s’ha
desenvolupat una pneumònia, és a dir, no és necessari un tractament per la
febre de Pontiac.
Mètodes per determinar
la presència d’una soca del bacteri Legionella pneumophila.
La manera de determinar
si hi ha hagut infecció per part de Legionella, es fa un cultiu a partir
d’una mostra de teixit pulmonar (Biòpsia) o partir de secrecions respiratòries
contaminades i s’hauria de fer el control amb secrecions que se sap que no ho
estan. Llavors, el medi de cultiu que s’ha d’utilitzar és BCYEa (buffered
charcoal yeast extract. Una problemàtica que té aquest tipus cultiu és que
necessita de 3 a 12 dies per incubar-se a 37º i hi hagi creixement.
Aquest medi de cultiu
conté carbó activat, (d’aquí ve el nom de buffered charcoal) un component molt
útil per al tractament d’aigües degut als microporus que conté. Aquest medi de
cultiu a més a més conté extracte de llevat, hidròxid de potassi, cisteïna i
alfa-cetoglutarat. Sobre aquest medi, les colònies de Legionella spp presenten na coloració blans grisosa i també
possiblement una tonalitat blavosa. (bibliografia nº6)
 |
|
Imatge 2, Imatge que mostra un cultiu en
placa de Legionella
pneumophila utilitzant com a mètode de sembra l'estria escocesa. |
Per últim, per acabar
de confirmar que l’espècie que ha crescut a la placa és la infectiva (Legionella
pneumophila), se sol fer a partir d’anticossos fluorescents específics que
s’acoblen al bacteri i poden ser més fàcilment observats al microscopi. Aquest
tipus d’immunofluorescència és més ràpida i senzilla que un altre tipus de
immunofluorescència en què s’utilitzen dos anticossos, el primari i el
secundari. El primer s’uneix al bacteri i el segon s’uneix al anticòs primari.
Aquesta segon tipus d’immunofluorescència té més possibilitat que hi hagin
interferències amb possibles reaccions no específiques. També és útil la tinció
de Gram ja que les colònies de Legionella
formen una morfologia característica. Hi ha altres mètodes per detectar la
presència de Legionella com pot ser la de la utilització de la reacció
en cadena de la Polimerasa (PCR) que consisteix en la amplificació in vitro del
DNA del bacteri amb l’ajuda de la Taq polimerasa i de una seqüència definida de
DNA que és utilitzada com a punt d’inici. Per identificar el bacteri mitjançant
aquesta tècnica genètica s’utilitza el gen diana MIP. (bibliografia nº8 i 9)
Prevenció del creixement
del bacteri Legionella pneumophila.
Per tal de prevenir la
presència del bacteri Legionella pneumophila i per tant que no hi hagi
la possibilitat de provocar Legionel·losi, s’han de dur a terme una sèrie de
controls que consisteixen sobretot en controls periòdics de les instal·lacions
dels llocs públics. Es bo per no afavorir el creixement del microorganisme no
tenir aigua emmagatzemada en temperatures de 25-45º. (bibliografia nº5)Altres
mesures de prevenció del creixement de Legionella
pneumophila són: Desinfecció d’aigües de consum mitjançant la cloració, en torres
de refrigeració s’ha de fer cultius microbiològics com a mínim un cop al
mes i la neteja completa de la instal·lació com a mínim dos cops l’any i tenir
una cura més periòdica de les parts del condensador i del separador de gotes.
En piscines d’hidromassatge també han de seguir una sèrie de controls
com són mantenir uns nivells de clor determinats i fer-ne el seu control
diàriament, a més la piscina s’ha de buidar, raspallar i netejar un cop a la
setmana. En circuits d’aigua contra incendis i recs d’aspersió de zones
públiques han de tenir uns nivells de clor determinats i aquests han
d’analitzar-se amb una periodicitat trimestral. Els sistemes de
climatització i conductes d’aire han de contenir filtres per tal de retenir
qualsevol gent bacterià. En hospitals i altres edificis d’àmbit sanitari, les
canonades, els dipòsits d’aigua freda i calenta, aixetes, dutxes... han de
complir uns requisits de com han de ser i uns mètodes de manteniment específics
per aquest tipus d’instal·lacions. (bibliografia nº10)
Conclusió:
Com que la malaltia de
la legionel·losi és impossible eradicar-la ja que el bacteri serà sempre
present al planeta, és importantíssim que, per evitar el creixement del
microorganisme mantenir netes totes les instal·lacions on hi hagi contacte
l’aigua i més si aquesta no ha estat tractada, bàsicament perquè la malaltia
que en pot derivar pot ser molt severa en humans.
Bibliografia:
Llibres:
1. ·Elmer
W. KONEMAN, Stephen D. ALLEN, William M. JANDA “Diagnóstico Microbiológico”, 5a
edició (1997) Ed. Panamericana
2. ·S. BENSON, Abram. “Manual para el
control de enfermedades transmisibles” 1a edició (1997) Ed. Benenson AS
3. ·D. BROCK, Thomas i
T.MADIGAN, Michael. “Biología de los microorganismos” 6a edició
(1991) Ed. Prentice Hall, MÈXIC
Llocs web:
4. Ministeri de Sanitat i serveis socials.
“Descripción de la enfermedad y microbiología del agente causante” [Consulta: 9
març 2013]
<http://www.msc.es/ciudadanos/saludAmbLaboral/docs/descripcion_legionella.pdf>
5. Ministeri de Sanitat i
serveis socials. “Acciones preventivas contra la legionel·losis” [Consulta 9
març 2013] <http://www.msc.es/ciudadanos/saludAmbLaboral/agenBiologicos/pdfs/1_leg.pdf
6. Sociedad española de enfermedades
infecciosas y microbiología clínica “Diagnóstico microbiológico y control de la
legionelosis” [Consulta: 11 març 2013]
<http://www.seimc.org/documentos/protocolos/microbiologia/cap20.asp>
7. Universidad Complutense de Madrid. “Legionella,
una infección de actualidad” [Consulta: 11 març 2013]
<http://pendientedemigracion.ucm.es/info/fmed/medicina.edu/Temasinteres/legionela.htm>
8. Biblioteca Nacional de
medicina dels EEUU. “Detection of Legionella pneumophila by
Real-Time PCR for the mip Gene” [Consulta: 14 abril 2013] <http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC165371>
9. Tesis doctorals en
xarxa “Colonización, citopatogenidad y persistencia de Legionella spp en agua sanitaria
hospitalaria.” [Consulta: 15 abril 2013] <http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/4544/mgn1de1.pdf;jsessionid=A17E8380F993C8717588F86645228D77.tdx2?sequence=1>
10. Generalitat de
Catalunya, Institut Català de la Salut “Protocol de prevenció de la
legionel·losi als centres sanitaris” [Consulta: 15 abril 2013] <http://www.gencat.cat/ics/infocorp/pdf/guia_legionelosi.pdf>
11. Ayuntamiento de Madrid, departamento de Salud “Control de la legionelosis en instalaciones con sistemas de agua caliente
sanitaria”[Consulta: 15 abril 2013] <http://www.madrid.es/portales/munimadrid/es/Inicio/Ayuntamiento/Salud/Temas-de-Salud?vgnextfmt=default&vgnextoid=5ad240e32f416110VgnVCM1000000b205a0aRCRD&vgnextchannel=967a171c30036010VgnVCM100000dc0ca8c0RCRD&idCapitulo=5781144>
PAU ZARZUELA I SERGI
VILA
