lunes, 11 de marzo de 2013

Utilització de microorganismes per la producció de biocombustibles






BIOCOMBUSTIBLES

Què són els biocombustibles?




Els biocombustibles són combustibles d’origen biològic que s’obtenen de manera renovable a partir de restes orgàniques (deixalles domèstiques, sabons biodegradables, palla, fusta, restes de cereals, etc.). Són derivats de la biomassa i poden utilitzar-se per generar energia tèrmica per combustió o mitjançant alta tecnologia. Poden ser primaris, secundaris o terciaris; a la Taula 1 es poden observar les característiques més importants de cada un. (1, 10)
Els tres tipus principals i els més explotats són el bioetanol, un alcohol que s’obté a partir de productes rics en sacarosa i de substàncies amb un alt contingut en midó o en cel·lulosa; el biodiesel és un biocombustible líquid obtingut a partir de lípids naturals com olis vegetals o grasses animals mitjançant processos industrials d’esterificació i transesterificació; i el biogàs, que és un combustible resultant de la fermentació anaeròbica de matèria orgànica, rica en sucres, cel·lulosa i/o hemicel·lulosa. (4)





Taula 1: La taula següent ens informa sobre l’origen dels biocombustibles segons la generació i els avantatges i inconvenients que comporta la seva obtenció. (8)

Generació
Definició
Avantatges
Inconvenients
Primera
Produïts a partir de matèries primeres que es poden utilitzar també com a font alimentària.
Actualment ja es comercialitzen.
Fàcil cultiu (similar a cultius agrícoles i alimentaris).
Utilització de terres de conreu amb finalitat no alimentària i conseqüent pujada de preus.
Problemes ambientals: desforestació, esgotament del sòl, monocultius...
Segona
Són produïts a partir de biomassa lignocel·lulòsica (no s’utilitzen aliments per la seva elaboració).
No competeixen per la utilització del sòl agrícola.
Són els més aptes per substituir els combustibles fòssils.
Encara s’està introduint als mercats i falta investigació.
Tercera
Són principalment olis procedents d’algues i hidrogen procedent de la biomassa.
No és necessària la utilització de grans espais de sembra.
Reutilització i aprofitament de gairebé tota la matèria prima.
Encara està en desenvolupament e investigació.
Preu molt elevat, no és rendible ara per ara.




Microorganismes i biocombustibles



La síntesi de la majoria de biocombustibles es duu a terme gràcies a l’acció dels microorganismes, que a partir del seu metabolisme desfan aquesta matèria orgànica i la transformen en un combustible apte per a la seva utilització com a font d’energia. Aquesta producció microbiana de biocombustible es pot dividir en dos fases: en la primera, els microorganismes desfan la matèria orgànica en rutes catabòliques per tal d’aconseguir intermediaris útils com ara el Piruvat i l’Acetil-CoA (veure Figura 1), en la segona, a partir d’altres rutes metabòliques, aquests intermediaris es transformen fins aconseguir finalment el biocombustible desitjat. (1, 2)
 


Figura 1.  Esquema de les diferents vies metabòliques per a la producció de biocombustibles. En el esquema podem observar biocombustibles derivats d’isoprenoides (blau), àcids grassos (gris), la biosíntesi d’aminoàcids (vermell) i les  vies fermentatives tradicionals (verd).



Cal esmentar que tots els productes aconseguits en la Figura 1 són alcohols, utilitzats en la producció de bioetanol. Aquests productes es poden utilitzar com a substituents de la gasolina i l’isopropanol també funciona com a matèria prima per a la transesterificació de greixos en el biodiesel.



· Biogàs


El biogàs és la barreja de gasos resultants de la descomposició de la matèria orgànica, realitzada gràcies a l’acció bacteriana en condicions anaeròbies. La composició del biogàs depèn del tipus de biomassa utilitzada i les condicions en què es processa. Els principals components del biogàs són el metà (CH4), que és el gas que li aporta les característiques de combustible, i el diòxid de carboni (CO2). (9)
Per a realitzar aquest biocombustible ens seria útil per exemple la microbiota que hi ha al rumen de les vaques, ja que aquesta és capaç d’hidrolitzar la cel·lulosa completament i a més alliberar metà.
La producció del biogàs té dues etapes: en la primera etapa la matèria primera és atacada pels bacteris formadors d'àcids, aquests converteixen les deixalles en compostos més simples com els àcids acètic, butíric i propiònic. En la segona etapa els àcids formats en la primera són transformats a metà i diòxid de carboni per acció d'un altre grup de bacteris. Alguns exemples de bacteris emprats en aquest tipus de biocombustible són: Clostridium perfringens, Peptostreptococcus anaerobius i Campylobacter gracilis.



· Bioetanol



El bioetanol, actualment el biocombustible més utilitzat, es pot obtenir mitjançant la fermentació dels sucres d’algunes espècies vegetals com ara la remolatxa, el blat, el blat de moro i la fusta provinent d’arbres com l’ohm o el faig i també de residus agrícoles i/o forestals.

Per tal de produir el bioetanol necessitem microorganismes que siguin fermentadors de sucres com per exemple Saccharomyces cerevisae, per la seva alta capacitat per a hidrolitzar la sacarosa i convertir-la en glucosa i fructosa. Aquest llevat pot fer la fermentació tant en condicions aeròbiques com anaeròbiques.

Tot i així, l’ interès industrial ha fet que s’estudiïn altres microorganismes etanologènics, destacant a Zymomonas mobilis com el microorganisme estrella degut al seu elevat rendiment, la gran tolerància a altes temperatures i un ampli ús de substrats facilitant així la industrialització del procés. (1)
Per a la seva fabricació tenim tres processos principals:
- la fermentació del sucre: La glucosa i sacarosa provinents de la matèria orgànica de les matèries primeres són fermentades mitjançant llevats. El llevat conté un enzim invertasa que actua com a catalitzador de la reacció de conversió de la sacarosa (en el cas del primer grup de matèries primeres) a glucosa i fructosa (ambdós C6H12O6):
C12H22O11 + H2O C6H12O6 + C6H12O6
Seguidament, la glucosa i la fructosa reaccionen amb un segon enzim anomenat zimasa que també és present al llevat i que transforma els dos sucres en etanol (C2H5OH), en una reacció en la que s'allibera diòxid de carboni (CO2):
C6H12O6 2C2H5OH + 2CO2,
- la purificació: on es destil·la l’alcohol produït per la fermentació, ja que sinó no seria miscible amb la gasolina.
- la deshidratació de l’etanol hidratat: on s’obté etanol totalment deshidratat. (6)


· Biodièsel


El biodièsel és un biocombustible líquid que s'obté a partir de lípids naturals com olis vegetals o greixos animals, mitjançant processos industrials d’esterificació (es sintetitza un èster) i transesterificació (per poder utilitzar-lo com biodièsel). S'aplica en la preparació de substituts totals o parcials del petrodièsel o gasoil obtingut del petroli.
L’obtenció de biodièsel de forma més senzilla, econòmica i ecològica és gràcies als microorganismes oleaginosos microalgues principalment, tot i que també poden ser utilitzats, bacteris, fongs i llevats. Aquests acumulen més d’un 20% de lípids, majoritàriament triglicèrids, igual que els olis vegetals i greixos animals.
L'acumulació de lípids en aquests microorganismes comença quan s'esgota un nutrient del medi (en general és de nitrogen), però un excés de carboni (en forma de glucosa) segueix sent assimilada per les cèl·lules i es converteix en triglicèrids. (3, 5, 7)

http://www.youtube.com/watch?v=QyBqYRQIBJI


· Bibliografia


        - Llibres:
  1. Camps, M., i F. Marcos. Los Biocombustibles. 2a ed. Energías renovables. Madrid: Ediciones Mundi-Prensa, 2008.
  2. Michael R Connor, James C Liao, 2009. Microbial production of advanced transportation fuels in non-natural hosts. Department of Chemical and Biomolecular Engineering, University of California, Los Angeles, 20:307-315.

    - Pàgines web:

  3. El biodièsel i la seva fabricació al laboratori. Data de consulta: 7/03/2013
  4. Los biocombustibles. Data de consulta: 4/03/2013
    http://exterior.pntic.mec.es/pvec0002/e_biocombus.htm


  5. El biodièsel i la seva fabricació al laboratori. Data de consulta: 7/03/2013
    http://www.edu365.cat/aulanet/comsoc/treballsrecerca/treballs_04_05/treb_publicats/biocombustibles/textA.html
  6. . BIOCOMBUSTIBLES: perspectivas, riesgos y oportunidades. Data de consulta: 11/03/2013 ftp://ftp.fao.org/docrep/fao/011/i0100s/i0100s02.pdf  
  7. Lizana R., Diego. Antecedentes generales sobre biodiesel. Data de consulta: 9/03/2013 http://www.ecodesarrollo.cl/descargas/Antecedentes_Biodiesel_D.pdf  
  8.  Renovables verdes: Biocombustibles de primera generación. Data de consulta: 11/03/2013 http://www.renovablesverdes.com/biocombustibles-de-primera-generacion/
     
  9. ¿Qué es el biogás?. Data de consulta: 9/03/2013 
    http://www.planthogar.net/encyclopedia/jump.asp?doc=00000293.htm

  10. SET-TE Biocombustibles. Data de consulta: 13/04/2013 http://www.energiaycambioclimatico.com/export/sites/foro/resources/pdf/programa_investigacion/investigacion/110111_SET_TE_01_Biocombustibles.pdf
 
  - Vídeos

Vídeo sobre el biodiesel. Data de consulta: 15/04/13



Vídeo sobre el biogas. Data de consulta: 16/04/13




Autors: Andrea Gestoso Abella, Anna Casquet, 
Irene Fenández, Marina Gómez 
i Soraya Hernández

viernes, 8 de marzo de 2013

Estratègies dels procariotes davant de les condicions ambientals d’elevada pressió osmòtica



Xavier Serrat Castillo
Blanca García Galindo
INTRODUCCIÓ
L’evolució permet a la vida obrir-se pas fins a les condicions més adverses del planeta Terra. I en aquest sentit, els microorganismes destaquen pel que fa a l’adaptació a aquestes condicions. Els bacteris i els arqueus han desenvolupat maneres de sobreviure als ambients més extrems de temperatura, pH, pressió i altes concentracions de soluts entre d’altres. 

OSMOSI
L’osmosi1 és un tipus de transport passiu en el qual només les molècules d'aigua són transportades a través de la membrana. L'aigua té una tendència natural a equilibrar les concentracions de substrat, és a dir, es mou des d'un punt on hi ha menys concentració de substrat a un altre on n'hi ha més per igualar-les. Això implica que l’osmosi variarà segons el medi al qual es trobi el microorganisme, i això pot provocar-li problemes de pressió osmòtica.

En un medi isotònic, la concentració de substrat extracel·lular i la concentració intracel·lular són similars, per tant no hi ha problemes d'osmosi.

En un medi hipotònic, en canvi, la concentració de substrat fora de la cèl·lula és molt inferior, l'aigua tendirà a entrar a dins l'organisme i acabarà llisant-lo. 

En un medi hipertònic la concentració de substrat és més gran a fora de la cèl·lula, i això provocarà que l'organisme es deshidrati i mori per plasmòlisi* (crenació).2

*En grampositius es produeix una plasmòlisi autèntica (retracció de la membrana citoplasmàtica respecte la paret rígida suprajacent), mentre que en gramnegatius no existeix autèntica plasmòlisis, perquè la paret cel·lular i la membrana citoplasmàtica es retrauen al mateix temps.
 
Figura 1. Osmosi. Difusió d'aigua en cèl·lules per efecte de la pressió osmòtica.

ELS OSMOPROTECTORS

Hi ha microorganismes osmòfils, que poden viure en condicions extremes d'estrès osmòtic on les concentracions de sucres o sals són elevades.3

En els osmòfils en medis hipotònics, la paret cel·lular fa tot el paper: la seva rigidesa oposa l’entrada d’aigua. 

Els osmòfils hipertònics poden viure en condicions d’elevada concentració de solut gràcies a unes molècules anomenades osmòlits.

Aquestes petites molècules osmoprotectores poden ser alcohols, sucres o aminoàcids, i són solubles en la solució citoplasmàtica. Quan la cèl·lula s'infla per la pressió osmòtica, els canals de la membrana s'obren i deixen passar els osmòlits, encarregats de transportar l'aigua i restaurar el volum cel·lular normal. Com que els osmoprotectors són compostos no tòxics es poden acumular fins a nivells significatius sense alterar el metabolisme.
Figura 2. Esquema del funcionament dels osmoprotectors.
 
Així, un organisme osmòfil halòfil (tolerant a la sal) o sacaròfil (tolerant al sucre) pot evitar problemes de pressió osmòtica sintetitzant osmoprotectors.4


A més, per evitar aquesta diferència de concentracions també fan servir un altre mecanisme: bombejar ions a l’interior, normalment K+ o Na+. Així estabilitzen la paret cel·lular, i mantenen els sistemes de transport i l’activitat dels ribosomes i enzims.


Hi ha poca informació disponible sobre les diferències entre les característiques dels organismes tolerants a la sal i els tolerants al sucre, i quins mecanismes estan implicats en aquesta tolerància. Segons Ingram (1957) hi ha tres tipus d'organismes segons la seva tolerància a diferents concentracions de substrat, sigui sal o sucre: els intolerants, els facultatius i els obligats. Aquesta característica pot variar depenent de la temperatura: hi ha més dependència al substrat a major temperatura d'incubació, i més intolerància a menor temperatura.


Els arqueus halòfils extrems tenen la propietat de sintetitzar ATP en presència de llum però sense intervenció de pigments clorofíl·lics (no és una fotosíntesi). Els halòfils extrems manquen de clorofil·les i bacterioclorofil·les, però en condicions de baixa quantitat d’aire sintetitzen i insereixen a les seves membranes la proteïna bacteriorrodopsina (color porpra). Semblant a un carotenoide que absorbeix la llum i catalitza la transferència de protons a través de la membrana plasmàtica. La bomba de protons estimulada per la llum bombeja Na+ fora de la cèl·lula, per l’acció d’un sistema antiportador H+/Na+ i provoca la incorporació d’una varietat de nutrients. 

CONCLUSIONS

Els halobacteris s’han adaptat perfectament d’aquesta manera al seu medi amb una concentració altíssima de NaCl. Els microorganismes responen a l’estrès osmòtic acumulant, principalment, soluts compatibles, obtenint-los del medi o per biosíntesi. Aquestes molècules, osmòticament actives, conserven la pressió de turgència positiva necessària per a la divisió i supervivència cel·lular. La diversitat de soluts compatibles és gran, però es divideix en unes poques categories químiques essencials; són molècules orgàniques normalment petites, com els aminoàcids, sucres i alcohols. Alguns són àmpliament distribuïts en la natura, mentre que d’altres sembla que siguin presents exclusivament en grups específics d’organismes.

Referències bibliogràfiques

Llibres
-T. Madigan, Michael i M. Martinko, John i Parker, Jack. Brock: Biología de los Microorganismos. 8ª ed. Prentice Hall, 1998.
                                                                                                                                                   
-E. Emil, Marcel Mrak, George Franklin Stewart, C.O. Chichester. Advances in food reasearch, Volume 12. Academic Press, 1964.

Llocs web
1) Osmosis y presión osmótica. Data de consulta 1/3/2013
2) Bras del Port. 2004. Data de consulta 27/2/2013
3) Ciencia NASA: Secretos de un superviviente de agua salada. 2004. Data de consulta:  6/3/2013
4) Muy interesante: ¿Ha vida en el Mar Muerto? 2000. Data de consulta: 8/3/2013
5) Agentes físicos: Efectos de los factores ambientales sobre los procariotas. Data de consulta: 2/3/3013
6) Curiosidades de la Microbiología: la sal de la vida. 2009. Data de consulta: 4/3/2013
7) Estrategias de adaptación de microorganismos halófilos y Debaryomyces hansenii. Data de consulta 16/4/2013


Vídeo: com funciona l’osmosi
http://highered.mcgraw-hill.com/sites/0072495855/student_view0/chapter2/animation__how_osmosis_works.html